Carod-Rovira , exvicepresident de la Generalitat i independentista de primera hora, ha confessat que experimenta un cert desconcert quan sent les declaracions dels dirigents del procés sobiranista: “Un president que diu que un referèndum unilateral d’independència potser sí, un expresident que diu que potser no, un altre que diu que referèndum abans de les (eleccions) constituents, un altre que constituents abans del referèndum… Que es posin d’acord perquè sapiguem cap on anem i perquè ho entengui la comunitat internacional”. En espera que el president Puigdemont concreti el full de ruta en la qüestió de confiança, una cosa està clara: Junts pel Sí i la CUP emprendran ­durant els pròxims deu mesos que resten de procés una via unilateral cap a la independència d’una elevada sinistralitat.

Val a dir, de portes enfora, que l’aposta sobiranista és d’alt risc. El lehendakari Urkullu la descartava diumenge en aquest diari: “Jo no crec en la via unilateral ni crec que tingui possibilitats a la Unió Europea”. La via d’Iñigo Urkullu és la posada al dia de la vella recepta del catalanisme polític: un nou pacte amb l’ Estat que inclogui el reconeixement de la identitat nacional, la bilateralitat i la possibilitat d’una consulta legal i acordada. De portes endins, la via unilateral catalana exigeix una sobredosi de legitimitat per contrarestar el seu dèficit de legalitat en el marc constitucional espanyol. Però el problema de les forces del procés és que sumen 72 diputats, lluny dels dos terços del Parlament (90 escons) que l’Estatut exigeix per a la seva reforma o per elaborar una llei electoral pròpia. En resum, el procés no té cobertura legal espanyola i està sota mínims quant a la legalitat catalana. 

El full de ruta unilateral toparà amb el mur de la llei i el president Puigdemont haurà d’intentar saltar-lo, amb els danys col·laterals que l’operació pot comportar. Hi ha un precedent en la història de la Generalitat contemporània que ens pot il·lustrar. Amadeu Hurtado l’evoca en el seu dietari Abans del sis d’octubre( Quaderns Crema, 2008). Aquest advocat i polític catalanista va ser comissionat pel president Companys per defensar la llei de Contractes de Conreu davant el Tribunal de Garanties Constitucionals. Hurtado va negociar un pacte polític amb el llavors president del Govern espanyol, el radical Ricardo Samper. El 8 de juny del 1934 Hurtado va presentar els termes de l’acord a Lluís Companys: “Manifestament no segueix les meves explicacions. Em sembla que no les entén, però que tampoc no li interessen (…) ‘Estic disposat a tot –reprèn Companys–. Los rebré a tiros si convé (…) Ha arribat l’hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres hi deixem la vida; però perdent, Catalunya hi guanyarà perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva’”.

Després va venir la fallida proclamació de l’ Estat Català i una tràgica concatenació d’errors. Desitjo de tot cor que la història no es repeteixi, però espero que, si es repeteix, segueixi la seqüència fixada per Marx en els déjà-vu històrics: la primera vegada com a tragèdia i la segona com a farsa.