• Presentar la creació de l’Estat català com una cosa factible en un any o dos no aporta credibilitat al projecte independentista

En la fase actual, és difícil imaginar un desenllaç positiu al conflicte constitucional que ha provocat l’auge del moviment independentista català en els últims anys. És assenyat esperar que alguna de les dues parts desisteixi de les seves posicions? No ho sembla. Els fets indiquen més aviat que ambdues parts avancen en una escalada d’enfrontament, al final de la qual només conceben la victòria pròpia i la derrota de l’altra part. El Govern de Mariano Rajoy ha derivat a l’Administració de Justícia i al Tribunal Constitucional la persecució de quatre membres de l’anterior Govern de la Generalitat, inclòs el seu president, Artur Mas, i de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per algunes de les seves actuacions en aquesta pugna política. El conservadorisme espanyol aborda aquest conflicte com els seus antecessors franquistes tractaven l’oposició clandestina: reduir un problema polític que no es vol afrontar com a tal a una simple qüestió penal amb l’objectiu de declarar delinqüents comuns els dirigents independentistes.

No seria la primera vegada en la història, la d’aquest país i la de molts altres, en la qual els polítics d’avui són els reus de demà i els herois de demà passat. No seria tampoc la primera vegada que es guanyen batalles polítiques des de la presó. I tampoc seria per descomptat el primer cas en el qual qui perd, ho perd tot, per molt justa i noble que considerés la seva obstinació. Fins ara, el Govern del PP i la Fiscalia han deixat les penes de presó fora de les seves peticions als jutges, no se sap gaire bé si perquè els les reserven per a un eventual moment posterior en l’escalada o perquè l’ordenament jurídic no els ho facilita. De totes maneres, el Govern de Rajoy ja ha canviat en aquest conflicte tribunals, fiscals i lleis a la mesura dels seus desitjos, per tant, no seria d’estranyar que tornés a fer-ho si ho considerés necessari.

L’obstinació de Rajoy a negar tota possibilitat de diàleg, no diguem ja de negociació, implica que l’única opció possible per a l’altra part és acumular forces per derrocar aquest mur, o per saltar-hi per sobre. Però aquesta no és la via adoptada pels independentistes, que semblen posseïts per la síndrome de les presses i, contra tota lògica política, no deixen de plantejar el seu objectiu com una cosa que està a l’abast de la mà en molt poc temps. Presentar la creació d’un Estat català sobirà com una cosa pròxima i ineluctable, no obstant això, no n’hi ha prou per donar-li credibilitat quan la realitat electoral parla, a tot estirar, d’un empat. Propostes com les adoptades el dijous pel Parlament sobre un referèndum per al setembre del 2017 o sobre la substitució de la legalitat espanyola vigent per una altra emanada del Parlament sonen a simples bravates o provocacions si no van acompanyades d’una explicació creïble de com se superarà la ja coneguda negativa rotunda del Govern del PP a tot el que pogués servir per dur-los a terme. Una part de l’independentisme parla d’una desobediència massiva i pacífica com a instrument miraculós que, en la pràctica, substituiria la vella forma de la vaga general política. Com recorden els grans, aquest país ha patit dècades d’una ominosa opressió política en la qual estava plenament justificat recórrer a la vaga general, però no n’hi va haver. Esperar que un país sencer, o mig país, es llanci de cap contra una paret, ara o d’aquí a un any, és poc seriós.

Però si les coses estan així, què queda? El desistiment? Una rectificació que permetés derivar l’enfrontament cap a una taula de negociació? Per negociar què? Amb qui? Esperar un improbable canvi de color polític en el Govern d’Espanya? La crisi del PSOE apunta més aviat al contrari: s’hi han imposat els que combreguen exactament amb la política del PP en aquesta matèria. Els diputats independentistes que adopten en el Parlament acords impracticables com els del dijous passat ho fan amb un entusiasme incomprensible per a qualsevol coneixedor de la relació de forces reals sobre el terreny, l’expressada en el 47% de les eleccions al Parlament. Sumar els vots dels partits independentistes amb els de Catalunya Sí que es Pot, no canvia la situació. La ruptura de la qual alguns parlen seria un esdeveniment revolucionari. Creure que aquest país està per a aventures d’aquest tipus és tenir una visió molt idealitzada de la realitat social i política. És viure en un núvol