Ja se sap que, en el món d’avui, la gent habita en illes mediàtiques. Veïns del mateix replà poden viure, de fet, en illes molt distants. El territori de cada illa queda definit per la coincidència ideològica, nacional o moral d’un conjunt de ràdios, diaris, televisions, webs, cadenes de Twitter, grups de Whats­App, etcètera. Els habitants d’una illa desconeixen el món de referències de l’altra. Saben que l’altra illa existeix, per descomptat. A vegades la visiten com un tu­rista: per divertir-s’hi o per escandalit­zar-se’n.

Aquestes petites excursions a l’alteritat els serveixen per confirmar la bondat de les seves conviccions o emocions. És en aquest sentit que cal interpretar el fet que a les tertúlies catalanes s’hagi posat de moda col·locar-hi un espanyolista molt recalcitrant amb les posicions independentistes dominants. Obligat per la situació o per vocació a comportar-se com un tossut i un pesat, aquest antagonista contribueix a consolidar una ficció tranquil·litzadora: els rivals, a més de “dolents”, són “incompetents”. A les tertúlies espanyoles, aquest mecanisme només es fa servir en els debats d’eix dreta-esquerra. Per exemple, a les tertúlies de La Sexta, amb predomini esquerrà, sempre hi ha repatanis d’extrema dreta per fer les funcions descrites. En canvi, a les tertúlies espanyoles d’eix nacional mai no apareixen els independentistes, dels quals es parla sempre in absentia: en aquests casos (TVE, Antena 3, Cadena 13, COPE, etcètera) la tertúlia funciona com un crescendo: cada intervenció ha de superar l’anterior en la condemna i destrucció retòrica de l’enemic catalanista absent.

Prenc la tertúlia com a exemple representatiu dels debats ideològics entorn del gran xoc que s’acosta. A Espanya no es parla del tema sinó per condemnar l’independentisme. Pràcticament mai no se n’escolten els arguments. Als mitjans espanyols, el diàleg no existeix. A Catalunya tampoc, però almenys hi ha discussió (cosa inevitable: el segon grup del Parlament és explícitament anticatalanista). Ara bé, generalment la posició espanyolista requerida als mitjans té connotacions grotesques.

Aquests dos mons aïllats i paral·lels xocaran a partir d’ara als carrers de la realitat. El judici a Artur Mas serà la primera gran prova d’esforç per a l’independentisme. El judici no durarà només un dia. I no serà l’únic. S’han acabat les festives manifestacions anuals. Ara comencen unes llargues, laborioses, esforçades, agonístiques mobilitzacions que han de desembocar, prometen els partits independentistes, en un referèndum que l’Estat prohibeix i que només es pot guanyar al carrer. Ara bé, també Espanya descobrirà que no ha fet sinó començar aquell problema del qual mai no ha pagat la pena discutir obertament.

El futur és com el paradís celestial: els creients en parlen bé, però cap d’ells no té pressa per arribar-hi; i és que primer cal morir. Espanyolistes i independentistes, cadascú a la seva manera, han exalçat els seus ideals, però ara que el xoc és irreversible tothom té por de passar de les paraules als fets. De la idea aïllada al conflicte real.