Hi ha un poema de Pere Gimferrer – Invisibilitat, a Marinejant– que al·ludeix a la veritat no existent de les fotos oficials publicades a la Rússia de Gorbatxov, en les quals el líder soviètic apareixia sense la seva famosa taca al front, escamotejada per ­millorar-ne l’aspecte. És una imatge molt útil per descriure les realitats esborrades de la foto a un costat i l’altre de l’Ebre. Si en al­guna cosa sembla que coincideixen avui molts dels implicats és a veure únicament el que volen veure.

Fora de Catalunya, tot i la imminència del xoc, molt pocs admeten el suport amb què compta l’independentisme. Val més considerar-lo com un suflé provocat per la crisi econòmica, un problema amb el qual no val la pena perdre el temps, que es resoldrà per si mateix quan les circumstàncies millorin. No es tracta d’un oblit gratuït: admetre que gairebé la meitat dels catalans no volen seguir formant part d’Espanya conduiria al reconeixement de la singularitat de Catalunya i això és just el que cal evitar. Com? S’esborra la taca de la foto i avall.

I aquí el Govern de la Generalitat no vol veure que saltar-se la Constitució tant sí com no és condemnar-se a una derrota segura, perquè, per la meitat dels catalans que no volen la independència i pels milions d’espanyols que estarien disposats a reconèixer la singularitat de Catalunya i a revisar –i a corregir, si cal– la balança fiscal, la Carta Magna és la garantia de la democràcia i no donaran mai suport a aventures fora del seu àmbit.

Tampoc no és un oblit casual: prendre en consideració la Constitució –aquest text imperfecte que ha presidit els millors quaranta anys de la història contemporània de Catalunya i d’Espanya– conduiria a deslegitimar la unilateralitat del procés. Com que la bilateralitat és impossible perquè l’altra part es nega a prestar-s’hi, això equivaldria a re­conèixer la inviabilitat de l’estratègia independentista.

Resultat: un diàleg de sords. D’una banda, la llei és la llei, fora de la Constitució no hi ha res a fer, inhabilitacions –errònies, contraproduents– i reempaquetatge de velles promeses incomplertes, reduint el problema a una qüestió d’ordre públic de suposada arrel crematística, en estricta coherència amb la convicció que, en el fons, tot això de l’independentisme és un pretext per aconseguir millors paquets pressupostaris. 

De l’altra, la democràcia consisteix a escoltar els votants, la legitimitat democràtica està per sobre de la lletra de la llei, no es pot inhabilitar tot Catalunya, referèndum vol dir referèndum, comparació forassenyada del Govern de Madrid amb el d’Ankara, en estricta coherència amb la convicció que la democràcia espanyola és de tan baixa qualitat que no mereix ser defensada.

Enmig: preocupació, fatiga, veus que encara clamen per l’entesa, com la de Fèlix Riera en el seu suggeridor assaig Just abans del salt endavant o com la del notari Mario Romeo, president de la Fundación Tercera Vía. Reconeixement que la democràcia espanyola és millorable en molts aspectes, però resistència a saltar al buit i llençar-la a les escombraries perquè, ara per ara, no en tenim cap altra.

Persisteixen dues diferències de fons,­ origen de tota mena de malentesos. La primera: el verb català dialogar es tradueix al castellà pel verb cedir. Fora de Catalunya, el debat gira entre els partidaris de reordenar l’Estat de les autonomies mitjançant una recen­tralització en tota regla i els partidaris de deixar les coses com estan, entre els que volen adoptar una línia dura i els que creuen que és millor no tirar més llenya al foc. Però de cercar una solució mitjançant el diàleg no en parla pràcticament ningú, perquè ja se sap, es comença dialogant i s’acaba cedint. Ni cas, que compleixin la llei i després ja veurem.

La segona: la política espanyola funciona en gran mesura de dalt a baix, però a Cata­lunya el moviment independentista sorgeix de baix i domina l’agenda. Qui pensi que tot és un fenomen orquestrat per TV3 i Catalunya Ràdio, que connecti un televisor a Catalunya i veurà els canals que hi ha i les po­sicions que defensa cada un. És cert que el Govern de la Generalitat demana diàleg sense aixecar el peu de l’accelerador. Però si frenés, hauria de tenir cura de no ser atro­pellat.

La temperatura no pot romandre en el punt d’ebullició molt de temps, però s’enganyen els que pensen que la qüestió es resoldrà per si mateixa. La marea només baixarà el dia que el Govern central abandoni l’estratègia d’acceptar una topada frontal de la qual se sap vencedor i obri la porta a un veritable diàleg.

He començat amb un poema i acabo amb un altre. A Los justos, Borges enumera les persones que, sense saber-ho, estan salvant el món: entre d’altres, l’home que agraeix que a la terra hi hagi música, el que acaricia un animal adormit, el que prefereix que els altres tinguin raó. Amb uns quants justos d’aquesta última mena, el xoc s’evitaria.