• Pactar més autogovern és possible, però l’unitarisme i l’independentisme pensen que poden ser els vencedors

Han passat set anys després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) que –amb diversos magistrats amb mandat sobrepassat– va anul·lar articles de l’Estatut, aprovat quatre anys abans (2006) per les Corts Espanyoles i els catalans en referèndum. I ara, després d’anys de desafecció i divergències, el Govern català ha anunciat data i pregunta del referèndum unilateral que, inevitablement, implicarà un xoc amb l’Estat que pot tenir negatives conseqüències per a la sempre complicada relació Espanya-Catalunya; la convivència interna catalana, ja que la població està molt dividida, i la consolidació de la recuperació econòmica.
És difícil no indignar-se, ja que gairebé totes les enquestes diuen que la majoria de catalans ni estan satisfets amb l’statu quo ni aposten per la independència. Preferirien un pacte que garantís més autogovern i respecte a les senyes d’identitat catalanes. Però per intransigència i dogmatisme, el minoritari Govern del PP i l’escassa i poc cohesionada majoria parlamentària catalana (només va arribar al 47,8% dels vots en les «plebiscitàries» amb el 8% de la CUP, que també vol anar-se’n d’Europa) diuen que és impossible. L’altre no vol.
Puigdemont i Junqueras van pintar aquest divendres amb tinta negra els mals d’Espanya (com si Pujol i fills i Millet-Palau fossin extraterrestres) i van repetir que l’única solució era l’autodeterminació. Sense aclarir com l’aconseguiran sense violar la Constitució, les mateixes lleis catalanes– com l’Estatut–, i les normes democràtiques elementals. L’objectiu, la independència, ho devora tot. I Rajoy afirma que no pot permetre res que contradigui la Constitució, oblidant que el president del Govern pot fer propostes i que l’immobilisme –deixar podrir el conflicte– perjudica.

TOTS DOS PERDRAN PLOMES

No seria fàcil, però sí factible, pactar un autogovern més gran. El que passa és que a l’independentisme i a l’unitarisme no els interessa. Per dogmatisme, per ànsies de poder, i per temptació populista. Prefereixen el xoc de trens perquè tots dos esperen sortir, d’una manera o d’una altra, guanyadors, mentre els observadors qualificats (ahir, Tony Barber al Financial Times) adverteixen que tots dos perdran plomes. I pretendre fer un referèndum il·legal des d’una institució de l’Estat sona a Kafka. Creure que després continuar a Europa plantejarà només problemes menors és forassenyat.
Seria millor que abans del xoc el separatisme assumís que negociar exigeix pragmatisme i el PP acceptés que la seva actitud davant l’Estatut va ser excessiva. A més a més, tots dos tenen sostre de vidre. ¡Poca autoritat moral per donar cops de Constitució, la d’un Govern amb una amnistia fiscal que ha sigut declarada inconstitucional en una sentència unànime! I està bé invocar la llibertat dels pobles, però en les eleccions de dijous passatel nacionalisme del brexit, i també l’escocès,van rebre dos seriosos cops. Una mica de nacionalisme entona, com una copa de bon vi, però quan es torna excloent perjudica la salut.