• Si el Gobierno de Rajoy sigue dando solo respuestas judiciales y no políticas, al menos que en su irresponsabilidad no aplaste al Tribunal

Estic entre els que pensen que el Tribunal Constitucional ha tingut, almenys en la seva primera època, un paper determinant en la consolidació dels drets i llibertats públiques.

Les vagues generals convocades pel sindicalisme confederal han comptat amb l’aval jurídic del Tribunal Constitucional, cosa que contrasta amb la seva prohibició en molts països de la UE i als EUA.

Ha tingut un paper important en la consolidació dels drets i llibertats públiques. I ha actuat de contrapès davant els abusos de poder de l’Executiu i del legislatiu, per exemple amb la sentència de 1993 declarant inconstitucional part de la llei de Seguretat Ciutadana, la ‘llei Corcuera’ o la de ‘la puntada de peu a la porta’. Encara que no sempre ha sigut així.

Més conflictiva ha sigut la seva interpretació restrictiva de l’Estat autonòmic, però no oblidem que la sentència de 1983 va tombar la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOAPA).

En aquest comportament del Tribunal Constitucional de les primeres dècades va ser determinant la professionalitat dels seus membres i el sentit de la funció constitucional que tenen encomanada. Només s’ha de recordar que la ‘llei Corcuera’, aprovada amb els vots del PSOE i CiU entre altres, va ser declarada inconstitucional en alguns dels seus preceptes per part de magistrats que majoritàriament havien sigut proposats pels partits que van recolzar aquella llei.

Credibilitat a la baixa

Desgraciadament, aquesta realitat s’ha anat transformant en negatiu i ha anat restant credibilitat al Tribunal Constitucional. La sentència sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya va marcar un punt d’inflexió i no només pel seu contingut, sinó pels incidents en la seva tramitació.

No comparteixo la declaració d’il·legitimitat del Tribunal Constitucional aprovada pel Parlament de Catalunya. I encara menys l’esperpent de veure com els mateixos que la van aprovar al cap de pocs dies anaven al Tribunal Constitucional amb al·legacions per defensar les seves posicions.

Però sí que crec que el Tribunal Constitucional ha vist debilitada la seva autoritat. I això obeeix al fet que el poder executiu l’ha utilitzat per imposar les seves polítiques i estratègies i els seus membres no han volgut o no han sabut protegir-se d’aquestes ingerències. Només s’ha de recordar que set anys després del recurs presentat pel PP contra la llei de l’avortament, el Tribunal encara no ha dictat sentència.

No comparteixo que aquesta pèrdua d’autoritat del Tribunal Constitucional obeeixi al sistema d’elecció dels seus membres. Amb el mateix mètode d’elecció el Tribunal ha tingut molta ‘auctoritas’ durant molts anys. Crec que el paper de les persones que ocupen responsabilitats públiques acaba sent més important que les estructures que els sustenten.

El repte més gran en 40 anys

Els pròxims dies al Tribunal Constitucional li pot arribar el repte més gran dels seus gairebé 40 anys d’història. En el conflicte sobre la convocatòria de l’1 d’octubre el Govern de Rajoy sembla temptat a endossar al Constitucional les seves responsabilitats polítiques.

La llei de reforma del tribunal del 2015, de la qual vaig ser ponent i a la qual em vaig oposar i vaig votar en contra va cometre el greu error d’encarregar al Constitucional funcions punitives que no són pròpies de la seva naturalesa arbitral, entre les quals hi ha la de suspendre en les seves funcions, sense un procés previ, les autoritats o treballadors públics. I això em sembla un greu error i una irresponsabilitat.

Per donar força als meus arguments recordaré el que va dir en el seu moment el professor Rubio Llorente, magistrat i vicepresident del Tribunal Constitucional i president del Consell d’Estat: “La correcció constitucional d’aquestes normes és qüestionable, i dubtosa la seva eficàcia per frenar l’independentisme català, però és segura la seva capacitat per llançar sobre el Tribunal Constitucional una càrrega política que acabarà per aixafar-lo”.

I després de la seva aprovació i com si d’un epitafi es tractés, va afegir: “Un dia de dol per als que vam voler deslliurar-lo del trist destí del Tribunal de Garanties Constitucionals de la Segona República, la destrucció del qual va contribuir no poc a la d’aquesta”.

Facultat, no obligació

Aquest risc del qual ens va alertar Rubio Llorente està avui trucant a la porta del Tribunal Constitucional. Encara que s’està a temps d’esquivar-lo. El Tribunal Constitucional no està obligat a caure en aquesta immensa trampa que el Govern Rajoy li pot parar. I això només depèn dels seus membres, no de la llei ni del Govern de Rajoy.

La llei els atorga entre altres la facultat de suspendre en les seves funcions càrrecs institucionals. Però és una facultat, no una obligació. Per això utilitza l’expressió “podrà” i no  “haurà”.

Si el Govern de Rajoy continua amb la seva irresponsable actitud de donar respostes judicials i no polítiques, almenys que en la seva irresponsabilitat no aixafi el Tribunal Constitucional.

No hi ha res, ni la defensa de l'”ordre constitucional”, que justifiqui que acabi passant el que va vaticinar el professor Rubio Llorente. Que el Tribunal Constitucional vegi deteriorada encara més la seva ‘auctoritas’ restant legitimitat al sistema democràtic.

El que passi està en mans dels membres del Tribunal Constitucional i aquesta carta oberta en pretén ser un modest recordatori.