Francesc Marc Álvaro escrivia aquest dilluns a La Vanguardia que “l’error va ser no admetre que el bon resultat obtingut per l’independentisme el 27-S no era tan rotund”. “Calia reescriure el full de ruta sense renunciar a l’objectiu final, però va imposar-se la por a assumir que calia més temps i més vots. Ni Mas ni Junqueras ho van voler fer, per no ser titllats de ‘processistes’ o de ‘traïdors’”, afegia. 

El mateix dia un altre autor de referència del procés, Salvador Cardús, descrivia a l’Ara els “moments de sotsobre” que viu el PDECAT per diversos motius: “discurs en construcció, identificació ideològica incerta, lideratges desconeguts, confiança encara per guanyar, nom indesxifrable”.

En la seva opinió, “el cas Pujol i el salt independentista van forçar l’antiga CDC a una refundació inevitablement precipitada. I ara mateix concentra totes les tempestes possibles”. Com aquella pel·lícula del George Clooney: La tempesta perfecta.

Finalment, Josep Ramoneda escriu aquest dimecres, també a l’Ara: “des del 27-S va quedar clar que el creixement tocava sostre i que el procés d’acumulació de capital electoral seria lent. No es va voler assumir i, en un projecte d’espectre tan ampli com el sobiranista, han entrat els dubtes i han aparegut les diferències”.

Perdonin, ho diuen ara?. Ara que el vaixell s’enfonsa? Curiosament Álvaro publicava el seu article l’endemà que una sondeig al mateix diari reduís els diputats al Parlament del PDECAT a 23 en cas d’eleccions. Esquerra, amb 39, li treu 16 escons! El balanç de Mas és espectacular: dels 62 de CiU el 2010 als 23 previstos d’ara perquè, com s’ha vist, Unió no comptava.

Francesc-Marc Álvaro ha estat un dels gurús del procés. Juntament amb Vicent Sanchis , Pilar Rahola o José Antich és dels que ha defensat amb més vehemència la transició nacional a les tertúlies de TV3 o de Rac1. De fet, l’endemà de la segona investidura frustrada de Mas va publicar un llibre amb el clarivident títol de “Per què hem guanyat” (Comanegra). No tinc paraules. O és un agosarat o un inconscient.

Pel que fa a Salvador Cardús és aquell que -al míting final del Palau Sant Jordi a les eleccions del 2012- va donar públicament suport a CiU al costat de Miquel Calçada i Lloll Bertran. Sens dubte una mostra de la independència dels intel·lectuals d’aquest país.

Mentre que Josep Ramoneda és el que després d’haver estat tota la vida proper al PSC -li van fer el CCCB a mida i s’hi va estar quasi vint anys de director- es va passar al sobiranisme quan va ensumar un canvi en la direcció del vent.

Només cal llegir els dietaris de Quim Nadal on hi surt més d’una desena de vegades. Fins i tot supera Sílvia Cóppulo, que ja és dir. «Dijous, 5 d’agost del 1993: Xerrada a la Gavina amb Josep Ramoneda i Ferran Mascarell”. Una altre que déu n’hi do. Devien dinar bé.

Per això, tots aquests -i d’altres que no esmento, però que ara es dediquen a fer articles sobre els colors a les campanyes llatinoamericanes- han actuat de fogoners del procés. Han alimentat la màquina de vapor, no han parat de tirar-hi carbó.

La seva responsabilitat és immensa. Ells sí que tenien accés a Mas. Li haguessin pogut dir: compte, Artur, que el rei va despullat. Però van preferir, convenientment recompensats, actuar com la fiel infanteria, mediàtica s’entén. Gairebé han fet de guàrdia pretoriana.

En canvi, els que venim dient des del 2012 que no som prous hem estats condemnats a pa i agua. Se’ns ha silenciat, emmudit, arraconat. No existim. No sortim enlloc. Som invisibles. Tot per no trencar el fràgil discurs oficial sobre el procés: que hi havia un poble en marxa, que això era imparable, que seria bufar i fer ampolles. Mentida.

Mas hagués hagut de fer el 2012 com Felipe González després de les eleccions generals del 1993, que va guanyar pels pèls: “he entendido el mensaje”. Perquè si perds dotze diputats de cop alguna cosa passa. El teu electorat t’està parlant.

González no va redreçar el rumb i a les següents eleccions -les del Pacte del Majestic- va guanyar Aznar. Al PSOE encara ho estan pagant ara. La crisi del PDECAT tot just ha començat, però serà pitjor fins i tot que la del PSC. És una olla a pressió. Està agafat tot amb pinces.

I el 27-S algú hagués hagut de dir la veritat en comptes d’aquell «hem guanyat, hemos ganado, we have won, nous avons gagné». Allò quedava molt bé per a les teles, però estava lluny de la realitat. Ho sap tothom: No pots declarar la independència amb només dos milions de vots d’un cens electoral de 5,5 encara que, matemàticament, tinguis majoria absoluta al Parlament. Ara que Mas ja no es juga la presidència ho  va reconèixer en un dinar cambra el 28 de novembre. Més d’un any després de les eleccions!

No es poden imaginar el mal que han fet al país en general i al sobiranisme en particular. Han cremat una oportunitat històrica, recularem una o dues generacions. Quan hagi passat el procés caldrà pair la mala llet que han generat, recuperar l’autoestima dels catalans i tornar a mirar endavant, però ara ja està fet. Catalunya no pot anar sempre de derrota en derrota. No ens ho mereixem.

Per això, el procés no pot quedar impune. Caldrà fer neteja. Ara no s’hi val apuntar-se al jo ja ho deia. Jo m’hi he trobat ja fins i tot algun conseller. Però aquí els que ho dèiem érem quatre gats i ens han dit de tot. A mi se m’ha arribat a insultar des de Catalunya Ràdio.

D’altra banda, el subdirector del Divendres em va arribar a preguntar quan de temps feia que no follava. Sense que els seus caps, per cert, li cridessin l’atenció. I un conegut catedràtic d’universitat em va qualificar de «sangonera». També quan col·laborava a TV3. Això sí, a twitter. En persona és menys valent. Un dia vaig anar a una roda de premsa de la presentació d’un programa seu i no va repetir-ho.

El pitjor de tot és que ho sabien: sabien que no hi havia prou gent -ho demostra el fet d’haver reculat a la pantalla del referèndum-, però amb les coses de menjar no s’hi juga. Han convertit el procés en un ofici, un modus vivendi, un business. La pela és la pela

En fi, el país en sortirà exahust. No pots matenir un poble permanentment en tensió durant cinc anys. Sobretot quan ja vens del debat de l’Estatut o del finançament. Ho hem fet tot amb els peus. En plena revolució digital -la quarta revolució industrial de la història- hem dedicat una enorme quantitat d’energia a objectius llunyans o inassolibles.

President, si no poden fer el referèndum convoqui eleccions quan abans millor. Com la Theresa May. Catalunya no pot perdre més el temps. Però, sobretot, diguin la veritat d’una vegada.