• La majoria dels catalans prefereix un acord amb l’Estat. Però el referèndum s’anuncia amb la maquinària de l’Estat en contra i, per tant, enmig d’un clima polític de tensió creixent

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha anunciat aquest divendres la data i la pregunta del referèndum que s’havia compromès a fer perquè els catalans es puguin pronunciar sobre el seu futur de manera pacífica i democràtica. La majoria dels catalans prefereix un acord amb l’Estat. Però el referèndum s’anuncia amb la maquinària de l’Estat en contra i, per tant, enmig d’un clima polític de tensió creixent. No és aquest l’escenari desitjat. Per entendre com hem arribat fins aquí cal repassar els esdeveniments dels últims anys.

Al nostre parer, el problema comença quan el PP i part del PSOE, així com l’aparell de l’Estat, no van voler entendre que el projecte d’Estatut del 2006 era un intent pragmàtic i lleial de trobar un millor encaix de les aspiracions catalanes dins d’Espanya. L’hostilitat desfermada per la campanya contra l’Estatut, amb una ignominiosa recollida de firmes organitzada pel PP arreu de l’Estat i, sobretot, amb la instrumentalització impúdica del Tribunal Constitucional per desfigurar allò que el poble de Catalunya havia aprovat en referèndum, va laminar els esforços polítics per trobar una relació més equilibrada i equitativa. En aquest sentit, la sentència del TC, en constrènyer el camp de l’autogovern i impossibilitar el reconeixement nacional de Catalunya, va acabar amb l’esperit del pacte constitucional del 1978, que deixava oberta la porta a una lectura més flexible i respectuosa de la carta magna en l’àmbit territorial.

Encara avui, constitucionalistes no sobiranistes com l’andalús Javier Pérez Royo o el català Xavier Arbós defensen que és possible aquesta interpretació oberta de l’esperit constitucional, però les diferents sentències del TC han anat tancant totes les portes fins a no deixar escletxes. La capacitat de diàleg i de reconeixement d’una Espanya no uniforme ni homogènia va empitjorar amb l’arribada del PP al govern espanyol el 2011. Els incompliments de l’Estatut, que és, per cert, una llei orgànica de l’Estat, la recentralització de competències, l’aplicació d’una voluntat uniformitzadora i recentralitzada, la intervenció de les finances de la Generalitat i l’ofec amb la imposició d’objectius de dèficit desequilibrats que posaven en risc la prestació bàsica de serveis als ciutadans de Catalunya, la no aprovació d’un nou sistema de finançament i la seva substitució per un sistema pervers de control de la liquiditat, els atacs a l’escola en català, etc., van portar la relació política a un atzucac.

Mentrestant, però, la societat catalana no s’havia quedat quieta. Ja des del 2009, amb les consultes populars que neixen a Arenys de Munt, apareix un potent moviment popular, ideològicament i generacionalment transversal, que cristal·litza en l’Assemblea Nacional Catalana l’any 2012. Comença llavors una fase de mobilitzacions populars a favor de la independència que sorprendran el món, tant per la seva magnitud com pel comportament extremadament cívic i pacífic dels ciutadans.

El president Artur Mas va visitar la Moncloa el 20 de setembre del 2012 amb una proposta per desencallar la situació, el pacte fiscal, que va ser rebutjat pel president espanyol Mariano Rajoy. Des de llavors, totes les crides que s’han fet a Madrid perquè posi sobre la taula una proposta per a Catalunya han trobat la mateixa resposta: l’immobilisme i la incapacitat de dialogar. Ni tan sols la massiva participació de 2,3 milions de persones en el procés participatiu del 9-N va fer que el govern espanyol es mogués. Al contrari, després d’haver-lo menystingut, va reaccionar ofès amb ànim exemplificant contra els seus responsables polítics, que han afrontat processos judicials i condemnes d’inhabilitació. Però la cosa no ha quedat aquí. Amb l’anomenada operació Catalunya, l’estat espanyol ha creuat els límits de la decència democràtica: policies patriòtiques, filtració de dossiers falsos, conspiracions en el mateix despatx del ministre de l’Interior.

En aquest context es va arribar a les eleccions del 27 de setembre del 2015, que tenien un component plebiscitari. El resultat va ser enverinat perquè si bé no permetia afirmar que una majoria de catalans s’havia pronunciat a favor de la independència (JxSí i la CUP van sumar el 48% dels sufragis), tampoc es podia afirmar el contrari, ja que hi havia dues formacions que no volien ser comptades en cap dels dos bàndols (CSQP i UDC), que van obtenir un 11,5% dels vots, mentre que els partits declaradament unionistes (Cs, PSC i PP) es van quedar en un 39%.

L’independentisme va entendre que necessitava superar de forma clara i contundent el 50% i per això va tornar a apostar per posar les urnes. Al govern espanyol, però, han continuat amb l’actitud de la prepotència i de la ignorància, com s’ha demostrat amb una operació diàleg etèria i buida de contingut. És en aquest context que hem arribat fins aquí. I per això no se’ns pot demanar que siguem equidistants entre un Estat que menysprea els drets dels seus ciutadans i un govern català que, de manera democràtica, intenta consultar els catalans sobre quin futur volen.

Ara bé, el govern català ha de fer una lectura lúcida de la situació, ser conscient de les limitacions que imposa la realitat de forces tant internes com amb l’Estat i perseverar escrupolosament en el respecte dels procediments democràtics i cívics que han caracteritzat el moviment independentista català. Calen garanties i una campanya informada, transparent i plural. Només així la demanda i legitimitat d’un referèndum, àmpliament compartida, podrà vèncer les resistències d’un Estat sord i sense projecte.