El partit (combat?) entre Catalunya i l’ Estat espanyol s’està jugant a dos estadis diferents, amb la qual cosa tot és impossible. És impossible que hi hagi un àrbitre, que es puguin mesurar les alineacions i fins i tot que regni la lògica en l’atac i en la defensa. El que hem vist aquesta setmana és que cada equip marca els gols que vol i quan vol perquè té la porteria lliure per a ell. Els penals que s’executen a Barcelona són jutjats a Madrid com a fores de joc, i les parades que fan els porters de Madrid són enteses a Barcelona com a joc brut. Així es desenvolupa el partit des que va començar, i poseu-hi la data que vulgueu: els últims cinc anys de Rajoy, com pretenen fer-nos creure els socialistes hispans, o els últims tres segles, com pregona la llegenda sobiranista.

I això és el que també ha passat aquesta setmana de sobresalts. Dimarts els membres de l’equip de Junts pel Sí i la CUP van sortir en massa cap a la porteria de l’1- O i van cantar gol amb tota solemnitat teatral: el dia 1, tots a les urnes, i dos dies després, la República Catalana. Vinga! En 48 hores, tot resolt. La unitat de mig mil·lenni destrossada en unes hores. Perdó, independentistes: la cadena de l’opressió de tres segles, trencada en unes hores per l’impuls del poble català, pacíficament rebel·lat contra la submissió i la submissió. Miquel Iceta diu que la llei que farà possible aquesta gesta està pensada per ser prohibida i potser és veritat: una llei d’urnes prohibida pels dictadors de Madrid corona molt bé la llista de greuges. 

I dos dies després (aquí tot va de dos dies), s’intenta formar l’equip Rajoy-Sánchez. I ànims, independentistes: o molt gran ha estat el compromís de secret, o l’únic que han demostrat els dos grans líders és que saben què és un gol (el referèndum és “inacceptable”), ­però no la forma d’impedir els seus efectes el 2 d’octubre. De Rajoy no hi ha constància que s’hagi mogut, cosa que li va anar bé a Margarita Robles per fer discurs d’oposició. De Sánchez vam saber que pensa en “iniciatives legislatives”, però es desconeix quines seran, tret de la seva idea de reformar la Constitució. La resta deu ser al laboratori.

A finals de setmana, la qüestió catalana deixa Espanya dividida entre els qui volen llei i només llei, els qui volen referèndum pactat com a sortida, els qui propugnen reformes inconcretes per assegurar l’ encaix de Catalunya en l’ Estat i els sobiranistes catalans. Al fons quedem els escèptics. I què pensem els escèptics? Tres modestíssimes coses: primera, que no es va parlar quan es podia parlar i ara qualsevol diàleg sona com una rendició, paraula que no figura al diccionari de Rajoy ni de Puigdemont; segona, que el pas donat per l’independentisme porta a una confrontació amb un abast que ningú no pot preveure, i tercera, que els mecanismes de defensa de l’ Estat són legalment, fins i tot històricament, inevitables, però no tanquen el conflicte. Ha faltat política. Ha faltat gosadia. Ha faltat intuïció. I potser és tard per a la política, la gosadia i la intuïció.